Resposta a Jordi Pujol

L'expresident Jordi Pujol ha tornat a publicar, com tot sovint té costum de fer, un dels seus articles a l'espai que el centre d'estudis que porta el seu nom li proporciona.

Abans d'entrar en matèria, voldria convidar-lo a que inclogui a la seva pàgina web més elements d'allò que des de fa anys s'anomenada Web 2.0, que permet i facilita la participació i el diàleg. Aquesta mancança m'obliga a respondre'l aquí enlloc de fer-ho al lloc que li pertocaria.

Diu el Molt Honorable a l'inici de l'escrit que "Autonomia significa autogovern, és a dir, poder-se governar un mateix. No en termes de plena sobirania, és a dir, d’estat independent. Però sí de manera que es reconegui l’existència d’un subjecte col•lectiu amb capacitat d’iniciativa en aspectes essencials per mantenir i impulsar la seva personalitat. Amb capacitat d’elaborar i aplicar un projecte propi."

No voldria ser ampul·lós en la meva crítica, però començaré citant la definició d'autogovern que el Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana, entitat que em consta que coneix molt bé, defineix com:

[de auto- i govern]

m POLÍT 1 Facultat, anomenada també autodeterminació, per la qual un país constituït estat sobirà pot decidir per ell mateix el seu estat polític, econòmic, social i cultural.

2 Situació d'una entitat política que manté una subjecció envers un altre estat però que gaudeix de sobirania plena, o gairebé plena, quant a l'organització política, econòmica, social i cultural i quant a l'administració interior.

Ja em perdonarà senyor Pujol, però això de la "subjecció envers un altre estat" en la segona accepció del terme sembla que hagi estat fet a mida de Catalunya. L'autonomia que vostè reclama i defensa no li nego que durant anys donés bons fruits, però també en va deixar podrir d'altres i que no ens poguérem menjar.

Sense una llibertat absoluta, amb unes competències plenament definides i delimitades, amb un finançament que ens permeti mans lliures, sense intromissions ("És freqüent que el Govern central (passa sovint a Espanya) pressioni políticament i sovint financerament les institucions autonòmiques. I que miri d’interferir i condicionar les seves iniciatives."), m'és difícil poder exercir allò que vostè venera, que és l'autogovern real.

Un estat que sotmet (no ho dic jo, ho diu la mateixa definició que cito més amunt), que interfereix i dificulta les tasques de governar-se a sí mateix al col·lectiu al que es refereix en el seu article, converteix la segona accepció en un vulgar coitus interruptus de la primera, i sinó a la sentència del Constitucional l'emplaço.

Presos d'Espanya

Amb la promesa de l'Espanya plural, els catalans encetàrem un procés de reformulació que conduí a la redacció i aprovació, per part del Parlament de Catalunya (recordem, 120 vots a favor i 15 en contra) d'un nou Estatut de Catalunya. Tot i que després passés per nombroses retallades i ribotades (o "cepilladas" segons l'Alfonso Guerra) al Congrés dels Diputats (la nació, per exemple, tan sols aparegué al seu preàmbul, fet que li treu tota la seva força jurídica) va ser aprovat en referèndum per 1.899.897 vots a favor i 533.742 en contra, dels 5.310.103 catalans que vam ser cridats a les urnes.

Davant la més que previsible sentència del Tribunal Constitucional de España (sic) que, tal i com apunten ja alguns mitjans, acabarà en una seriosa retallada en temes clau, com la llengua i el finançament, cal que encetem un seriós procés de reflexió.

Primer de tot caldria valorar quina legitimitat ètica i moral tenen els dotze membres del l'alt tribunal, altament polititzat, per esmenar allò que va ser aprovat per una àmplia majoria del poble de Catalunya. En qualsevol cas, es posa de manifest que ni els promotors dels diferents recursos ni l'advocat de l'Estat (aconsellant una lectura i interpretació restrictiva del mateix) no tenen intenció de deixar l'Estatut sense gaires modificacions en el seu esperit inicial.

Pel que respecta a llengua catalana, pilar bàsic de la nostra cultura i societat, la sentència contrària comportaria l'accentuació de la diglòssia i menysteniment existent, sobretot en àmbits com la justícia, ja què, per exemple, els jutges no tindran el deure de conèixer el català, fet que podria provocar haver d'expressar-se en espanyol o tenir un traductor pels magistrats. Serem estranys en la nostra pròpia terra.

D'altra banda, en el finançament se'ns deixarà sense la possibilitat de la negociació bilateral, cenyint-se aquesta al Consejo de Política Fiscal y Financiera. Quan sentim dels representants d'altres comunitats autònomes de règim comú improperis varis contra la nostra insolidaritat, o comparem els serveis que allà s'ofereixen als ciutadans i els minsos que aquí percebem no crec que l'acord multilateral arribi a ser-nos gaire beneficiós. És per això que els catalans (ja sigui els de deu o més generacions, els arribats de la immigració de la postguerra, els fills d'aquests -entre els quals m'incloc- o la nova immigració) estem pagant una hipoteca a un altíssim interès (un 8'69% del PIB segons les seves pròpies balances fiscals) per quelcom que mai podrem considerar com nostre.

La mateixa Constitució Espanyola proclama la voluntat de "Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just" i "Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions" però és evident que ni això respecten. Amb una sentència contrària a l'Estatut se'ns converteix en reclusos d'una presó d'on no se'ns deixa sortir, sense veu, sense vot, sense recursos.

És per tot això que l'única via possible és trencar la baralla, sense escarafalls, sense arengues, sense ressentiments, conscients que no serem ni millors ni pitjors del que ara som. Simplement serem allò que vulguem ser. El proper 7 de març de 2009 hi ha convocada una manifestació que pretén portar 10.000 catalans a Brussel·les per demanar el dret a l'autodeterminació, perquè és a Europa on hem d'anar a demanar poder sortir d'aquesta presó de pobles en que s'ha convertit Espanya.

Publicat a directe!cat el 13/10/2008

Nulla dies sine linea III

Els polítics, la policia i els jutges saben discernir perfectament l’estrall d’un artefacte no pas en funció del dany causat ni de les víctimes, sinó de la ideologia que s’hi amaga al darrere.

Condemnar el terrorisme? No sempre.

07/10/2008 - Bloc de notes de Josep Romeu