Maniqueísme espanyol

Quan, a tots els partits polítics, s'estan ultimant els darrers moviments per conformar les respectives candidatures per a les properes eleccions, que s'han de celebrar el proper 9 de març de 2008, és quan podem començar a treure les primeres conclusions sobre per quins camins aniran les diferents campanyes.

A can PSC aquest cap de setmana han escollit oficialment na Carme Chacón com a cap de llista per Barcelona. No tinc cap intenció de fer una valoració de la tria, cadascú és ben lliure de nomenar els seus propis candidats, seguint el mètode que sigui, tot i que no ens equivoquem, les maquinaries de molts partits trien a aquells que "algú" assenyala amb el dit, inclogui aquesta tria passar o no per un procediment de consulta més o menys democràtic.

El que vull comentar en aquesta ocasió, però, són les opinions que expressa al seu blog, en relació a aquest fet, Lourdes Muñoz Santamaría, actual Secretaria de la Política de les Dones del PSC i diputada al Congrés per Barcelona. En aquesta entrada podem veure un elaboradíssim gràfic que ha triat per il·lustrar la seva seva crònica dels fets i que reprodueixo a continuació:

A banda de l'aparent manca d'arguments al costat de'n Zapatero ("pluralitat" i "plural") i l'alternança en l'ús de majúscules a principi de mot (no sé si de manera intencionada, amb la finalitat d'una millor visualització), voldria destacar per sobre de tot el maniqueisme existent en el gràfic.

Com és evident, no apareix cap referència als altres partits que molt probablement es presentaran a la contesa, sinó que la idea reduccionista passa per la tria d'un d'aquests dos candidats, encarnats en una tria entre el bé i el mal (i d'aquí ve el maniqueisme).

Aquesta és una tàctica emprada sistemàticament, i de manera gens innocent, per ambdós partits, PSOE i PP, cal dir-ho. Tan sols cal veure les darreres declaracions de'n Rajoy en relació a la reforma de la llei electoral que vol incloure al seu programa i que portaria cap a un bipartidisme i una alternança a l'estil de la succeïda durant la Segona República, però pitjor, amb menys pluralitat. Al PSOE sembla que no li desagrada gaire la idea.

Com a comentari final, farem un exercici de política-ficció, amb tints d'ucronia, amb la següent pregunta: en cas que es reformi la llei electoral i el nombre de partits amb representació a Madrid es redueixi a dos, hi haurà un atac de caire cainista del PSOE cap al PSC, diguem-ne contra la part més catalanista del mateix, i que porti a la desaparició d'aquest darrer?

PS: sembla que torna a estar de moda portar americana de pana, per a fer segons quins mítings o discursos, com les d'antuvi, llàstima de l'efecte Moiré.

Reducció a l'absurd

En diferents ciències, com la matemàtica o la lògica, existeix una tècnica força útil en les demostracions anomenada reducció a l'absurd (del llatí reductio ad absurdum) o prova per contradicció. Aquest raonament indirecte es basa en demostrar que un conjunt d'afirmacions format per les premisses és certa demostrant que la negació de la seva conclusió porta a una contradicció, es a dir, prova que una conclusió és certa perquè la seva conclusió contradictòria seria falsa o absurda.

Per posar un exemple clarificador, volem demostrar el raonament següent:

"La capacitat de volar NO és una característica intrínseca a totes les aus"

La negació d'aquesta premissa seria

"La capacitat de volar és una característica intrínseca a totes les aus"

Si considerem aquesta com a certa, arribem a la conclusió que els pingüins no són aus, ja que no poden volar. Com que aquesta conclusió és absurda, podem afirmar que la capacitat de volar no és intrínseca a totes les aus.

Com es pot veure, la tècnica s'ha aplicat de manera molt poc formal (i els que tingueu coneixements de lògica sabreu de què parlo), però l'exemple tenia una finalitat purament didàctica. Aplicant la tècnica descrita, amb el mateix modus operandi, en la relació de Catalunya amb Espanya i tot el que l'envolta, però també en altres àmbits de la nostra existència, podrem arribar a conclusions absurdes que haurien de fer reflexionar i obrir els ulls a més d'una persona. Us en deixo unes quantes com a exercici:

"La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció." - Article 3.3 de la Constitució espanyola

"Els interessos generals dels treballadors i treballadores han d’anteposar-se als particulars de caràcter corporatiu." - Estatuts de CCOO de Catalunya

"Assumeix totes les reivindicacions que d’una manera directa o indirecta afecten la vida del conjunt de treballadors i treballadores" - Estatuts de CCOO de Catalunya

"Estem compromesos, en definitiva, amb una Catalunya més lliure i justa en el marc d’una Espanya plural i d’una Europa federal capaç de fer realitat un món millor." - Estatuts del PSC-PSOE

"Els membres del Tribunal Constitucional seran independents i inamovibles en l'exercici del seu mandat." - Article 159.5 de la Constitució espanyola

Us convido a incloure els vostres.

Provincianisme

"Quan mira cap a Madrid, Barcelona es torna provinciana. Quan mira cap a Europa, universal. Les dues direccions s'oposen: consulteu, sinó, el mapa."

El preu de ser catalans
Patrícia Gabancho
Editorial Meteora 01/2007
Pàgina 144

Plaça Catalunya el passat 1 de desembre

Píndola vermella número 1: els diners

Començaré aquesta sèrie d'articles que havia promès parlant del tema pecuniari, en concret de la fiscalitat de Catalunya. Com que no vull que aquest sigui un tema gaire dens i ni molt menys és el meu camp d'especialitat, intentaré ser el més planer possible en les explicacions però procurant, així sí, ser exhaustiu. Miraré d'estructurar-ho en un seguit de preguntes i respostes, per no estendre'm en excés.

Què és una balança fiscal?

Les persones i les empreses paguem tot un seguit d'impostos a l'Estat espanyol: l'IRPF (en forma de retenció a la nòmina o quan fem la declaració de la renda), l'IVA (en els productes que adquirim), l'impost de societats (percentatge sobre els guanys de les empreses en un exercici), el de patrimoni (compravenda d'habitatges, per exemple), etc.

Tots aquests impostos es paguen amb l'objectiu que siguin redistribuïts i reinvertits en carreteres, pensions, trens, hospitals, etc. Si ajuntem tots els diners que es recapten a Catalunya per part de l'Estat espanyol i hi restem els diners que aquest darrer es gasta en forma de serveis als ciutadans obtenim la balança fiscal de Catalunya. Depenent del resultat d'aquesta operació, estarem davant d'un dèficit fiscal (situació de menor inversió que la quantitat recaptada) o d'un superàvit fiscal (cas de major inversió que la quantitat recaptada). Veiem-ho gràficament:



Quin és l'estat de les balances fiscals a Catalunya?

Abans de respondre aquesta pregunta cal saber si es coneix aquesta dada o no i el que és tant o més important: qui la coneix.

Fer aquest càlcul no és gens senzill, però sobretot no ho és perquè el Govern espanyol no publica actualment les balances fiscals. Tot i que hi ha diversos mandats que l'obliguen a fer-ho, entre ells l'aprovat al Senat espanyol el 16 de març de 2005 i la seva resolució subsegüent el 20 de març del mateix any, que l'insten a determinar una metodologia de càlcul abans de finals de 2005 i conseqüentment a publicar les xifres, encara avui dia ni s'ha aprovat la metodologia ni s'ha publicat res.

Evidentment que l'Estat espanyol, a través del seu Ministeri d'economia i hisenda té coneixement del que l'Agència Estatal d'Administració Tributaria (AEAT) recapta a Catalunya. Mal aniríem si no fos així. De la mateixa manera sabem, a través dels Presupostos Generals de l'Estat espanyol, que s'aproven i es publiquen anualment, la quantitat regionalitzable que s'inverteix a Catalunya.

El mateix ministre Solves ha manifestat recentment que no tenia cap intenció de publicar-les, escudant-se en diferències de criteri en la metodologia de càlcul a emprar. La Unió Europea i dins aquesta alguns dels seus estats federals, com Alemanya, empren també aquesta metodologia. I dic això perquè escudar-se en diferències de criteris econòmics en la metodologia, com si haguéssim d'inventar la sopa d'all, sembla una excusa de mal pagador, i mai millor dit. Per tant, i en resum, podem dir que a hores d'ara no existeix cap xifra "oficial" que determini les balances fiscals de Catalunya amb l'Estat espanyol.


Llavors, com sabem si les balances fiscals són positives o negatives per Catalunya?

L'any 1996 es van publicar les darreres balances fiscals oficials per part del Govern espanyol i per a l'elaboració de les quals s'emprava una metodologia determinada, en concret, la metodologia anomenada del flux monetari (quina casualitat!).

Després d'aquesta data tan sols la FUNCAS (Fundació de la Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvi) va publicar durant uns anys uns balanços econòmics regionals (autonomies i províncies) que presentaven unes balances fiscals de les comunitats autònomes espanyoles, que podríem considerar de semi-oficials. El 2004, però, i a instàncies del mateix ministre Solves, la FUNCAS va deixar de publicar aquesta informació.

A partir d'aquest any va ser l'Observatori del finançament de Catalunya (OFC), basant-se en el ja citat treball de la FUNCAS, va seguir elaborant unes balances fiscals estimades, amb la mateixa metodologia.

De manera paral·lela es va crear l'any 2004 el Grup de treball per a l'actualització de la balança fiscal de Catalunya per la part catalana de la Comissió Mixta de Valoracions Administració de l'Estat-Generalitat de Catalunya, amb l'objectiu d'actualitzar i posar al dia les estimacions de les balances fiscals de Catalunya, formada essencialment per gent del món acadèmic i economistes de gran renom i reconeixement a nivell fins i tot internacional (com Ramon Tremosa, Xavier Sala-i-Martin o Núria Bosch) i que va emetre un document amb les seves conclusions.


En resum, quines són les estimacions actuals de les balances fiscals de Catalunya?

Doncs segons les estimacions de l'OFC l'any 2005 el dèficit fiscal de Catalunya es va situar als 19.176,6 milions d'euros.


El dèficit és una quantitat realment considerable, però com podem saber si és una xifra molt gran o molt petita?

Realment és una quantitat que es podria qualificar de molt elevada, però millor veure-ho amb algunes dades comparatives:

1. Catalunya té avui dia una població de 7.134.697 habitants (dades d'Idescat per al 2006). Cada habitant, menors d'edat inclosos, paga cada any 2687,79 euros que van a Madrid i no s'inverteixen a Catalunya.

2. El dèficit representa un 9,82 % del PIB de Catalunya de l'any 2006.

3. Els pressupostos de la Generalitat per a 2007 van ser de 32.218,55 milions d'euros. Si hi suméssim el dèficit estimat passarien a ser de 51.395,15 milions d'euros, que representaria un augment del 40%.

4. Tan sols a l'Anoia, amb una població l'any 2006 de 109.198 habitants, s'estan pagant anualment 293 milions d'euros. El pressupost del nou Hospital General d'Igualada per a l'exercici 2007, per posar un exemple, és de 60 milions d'euros.

5. Una família tipus integrada per tres membres paga cada mes 671,95 euros, més de 8.000 euros anuals.

Continuarà...

Proselitisme i altres herbes

Si observem l'etimologia del mot proselitisme, veurem que aquest té el seu origen en el mot grec προσήλιτος (/prosêlütos/), format a la vegada pel prefix 'pros' (/pros/cap a) i el verb eµrxomai (/er'khomahee/, venir). Si ens quedem amb la significació estricte, doncs, podríem aventurar-nos a dir, sense cap ànim d'envair les competències lingüístiques dels experts, que no es més que "fer venir cap a".

També és cert que el mateix Diccionari de la llengua catalana (DIEC2) defineix el mot com "Zel a fer prosèlits" i a la vegada s'anomena prosèlit al "Nou adepte d'una religió, una doctrina filosòfica o política". Per tant podrem parlar del proselitisme polític com l'acapta de persones per a la consecució d'uns objectius.

Avui en dia el proselitisme, polític o no, ha adquirit una certa connotació negativa. Ja en temps del helens era una pràctica prohibida, però és quan les diverses religions empren aquesta pràctica, a vegades amb grans dosis de violència, que el terme adquireix tints detestables. També succeeix, per exemple, amb el mot "apostolat" i tot i que en la seva gènesi significà la propaganda d'una causa o doctrina.

La dialèctica, sobretot la política, varia amb el temps. Les paraules es tenyeixen de connotacions que no deixen veure el seu significat primigeni. Quantes vegades no hem vist als polítics peninsulars acusant-se amb certa lleugeresa i mútuament de demagogs o de feixistes. I això que tothom té en ment que el politicorrectisme està íntimament lligat a la seva praxi.

Quan hom parla amb algú altre, ja sigui de manera voluntària o involuntària, està manifestant constantment els seus gustos o preferències, sigui en temes tan diversos com la música, la literatura, el cinema, el futbol o la fília política. I aquesta manifestació no amaga el gust per convèncer, apropar o "fer venir cap a" plantejaments propis.

PS: avui es llegeix premsa, blogs, novel·la, assaig, propaganda,... Potser hauríem de començar a llegir el diccionari, perquè les nostres paraules no tinguin més significació que aquella que vulguem donar-li. O no?

Tinc un pot de píndoles vermelles

Un bon company i millor amic, en descobrir aquest blog, em va deixar anar comentaris que destil·laven una convençuda desafecció apriorística cap a l'ideari que en podria haver deduït en fer-li una ullada. No pretenc amb els meus escrits que se'n faci o pugui arribar a fer-se una lectura ambigua: jo aposto per la sobirania de Catalunya. Ras i curt. Ell va prometre'm respondre als diferents escrits. L'animo a que ho faci, sent tan dures les crítiques com li sigui possible. Prefereixo una bona rèplica, la qual em faci pensar, a un dogmatisme gola avall.

En diferents ocasions, moments de bar, cafè i cigarretes, hem parlat sobre diferents qüestions com la llengua, les seleccions, algunes pinzellades sobre l'espoliació fiscal i algunes menys sobre l'economia. He intentat ser clar, planer i didàctic en l'exposició, però no sé si sempre m'ha estat possible. L'objectiu és fer proselitisme, no me n'amagaré.

Tinc intenció de començar una sèrie d'articles que parlin de tots aquests temes (dels quals aquest és el primer, a mode d'introducció), que ajudin a conèixer, per una banda, el per què de la meva positura. No vull limitar-me a posar-nos una etiqueta: jo sóc independentista i tu ets unionista. Prefereixo argumentar i fer reflexionar. Els articles volen emular la ja famosa escena de Matrix de la píndola blava i vermella, cadascú triarà la seva. Així doncs començo.

L'any 1978, etapa encara d'importants canvis polítics i socials a la península, vaig nàixer a Catalunya en el sí d'una família castellana. El meu pare és andalús, de Jaén, i ma mare castellana-lleonesa, de Burgos. Amb això vull dir que ni els meus progenitors ni els ancestres anteriors no són pas catalans, per moltes generacions que miri endarrere. A casa tan sols havia viscut i parlat el castellà: amb els meus pares, ma germana, els meus avis i, per què no dir-ho, amb la ràdio i la televisió existent a l'època. No va ser fins a l'escola, quan ja tenia cinc o sis anys, que vaig descobrir el català i aquest va començar a envoltar-me en el meu dia a dia. Àdhuc la cultura catalana tampoc la vaig assaborir massa en aquests anys tendres d'educació col·legida. Vaja, que podríem aventurar-nos a dir que vaig ser alletat en castellà, celebrant festes com la Nochevieja amb zambomba i pandereta i amb el ressopó d'un avi que havia lluitat al bàndol nacional i d'ideologia filodretana (no sé si d'obligació o de devoció, que en temps de guerra és difícil discernir-ho).

Amb el paràgraf anterior he tractat d'aclarir, a tots aquells que no em coneguin o que em coneguin poc, que per arrels i tradició no acabo d'encaixar en l'estereotip de l'independentista català acèrrim. Però la gent es fa gran, creix, llegeix, pensa, parla i veu. Avui en dia no m'identifico com a espanyol, tanmateix així ho indiqui el meu DNI. Aposto per la independència de Catalunya, a curt o mitjà termini, i per a justificar aquest plantejament ni tan sols haig d'apel·lar a la meva catalanitat o catalanisme.

La societat catalana d'avui, aquella que viu a Catalunya, és una societat heterogènia. Hi ha catalans de tota la vida, gent vinguda amb la immigració d'antuvi, de la postguerra o l'actual, fills i néts d'aquests immigrants. I és aquesta gent la que ha de poder decidir el seu futur en base a uns arguments que siguin igualment vàlids, independentment del seu origen o modus vivendis.

Ja per acabar el post us deixo el fragment del diàleg de la pel·lícula que ha inspirat el títol:

Si prens la pastilla blava, fi de la història. Despertaràs al teu llit i creuràs el que vulguis creure't.

Si prens la vermella, et quedes al País de les Meravelles i jo t'ensenyaré fins a on arriba el cau de conills.

Recorda: l'única cosa que t'ofereixo és la veritat, res més...

L'1 de desembre jo seré a Barcelona

La miríada de problemes que darrerament està patint Catalunya, fàcilment visibles amb els problemes ferroviaris, els talls elèctrics a l'estiu o la pèssima gestió d'un aeroport que tan sols aspirarà a ser una terminal més de l'aeroport de Madrid, ens està abocant a una situació que requereix d'un canvi notable i sever en la manera com s'han de gestionar les nostres necessitats i problemes, però sobretot des d'on s'ha de realitzar aquesta gestió.

Tanmateix està succeint el que havia de succeir: les infraestructures al nostre país han estat durant molt de temps un mer instrument per fer negoci amb una minsa inversió. Tots el fets així ho indiquen: els talls elèctrics, per manca d'inversió; els incidents a Rodalies, per manca d'inversió; les presses per acabar el TAV i els seus efectes, per manca d'inversió de governs anteriors però també actuals i interessos nacionals i polítics; les infraestructures de telecomunicacions, la propera crisi si es compleixen els auguris d'alguns experts, per manca d'inversions, ...

Jo, per sort, no sóc usuari de Renfe, ni vaig patir a les meves carns el desastre elèctric d'aquest estiu, però sí que visc a un país que està perdent competitivitat dia a dia, que veu que el major creixement econòmic no s'està donant pas aquí, sinó allà on l'Estat espanyol està invertint més (gràcies als nostres impostos?), que circula per carreteres com l'N-340, embussades i d'aspecte de comarcal de segona i que veu com les solucions no arriben de la capital que està a 600 quilòmetres d'aquí. Clar, seguint amb la broma de'n Zapatero al programa del Buenafuente, les solucions arriben tard i malament, potser en Rodalies. Quina barra!

Per tot això us convido a tots i totes a ser el proper u de desembre a Barcelona, a la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret a Decidir sota el lema "Som una nació i diem prou! Tenim el dret a decidir sobre les nostres infraestructures". Jo hi seré.

Publicat a directe!cat el 20/11/2007
Publicat a l'Enllaç dels anoiencs el 22/11/2007 (enllaç directe)
Publicat a El Punt el 26/11/2007
Publicat a Lavanguardia.es el 26/22/2007

Una imatge...

Festa nacional espanyolista

Demà, 12 d'octubre, ens haurem de quedar a casa mentre alguns galifardeus s'afanyen a lluir la seva hispanitat per treure'n rèdits electorals, com molt bé il·lustra l'acudit gràfic que veieu a la imatge.

Us deixo com a perla l'article d'opinió de l'Iu Forn a l'Avui:

I avui treballet de microcirurgia trasplantar amb el discurs que va engaltar-nos ahir Mariano Rajoy. La precisió del bisturí ens permetrà trasplantar les referències a Ejpaña d'alguns dels fragments per referències catalanes.

"El Doce de Octubre, los españoles celebramos nuestra fiesta nacional [...]. Porque somos una nación y queremos celebrarlo [...]. Por eso vamos a honrar y a exhibir [...] la bandera [...] que exhiben nuestros deportistas con orgullo [...], el símbolo de España, de la nación libre y democrática que formamos más de cuarenta millones de españoles, la bandera de todos, porque en ella estamos todos representados.

"Yo estoy orgulloso de ser español. Sé que los españoles también lo están. Por eso, pido a todos que, por encima de cualquier diferencia ideológica, el Doce de Octubre lo manifiesten con franqueza. Y que hagan algún gesto que muestre lo que guardan en su corazón. [...] Yo me adelanto ya y digo a todos los españoles: «¡Feliz día de la nación española! ¡Feliz fiesta nacional!»".

"L'Onze de Setembre els catalans celebrem la nostra festa nacional. Perquè som una nació i volem celebrar-ho. Per això honrarem i exhibirem la bandera que exhibeixen els nostres esportistes amb orgull, el símbol de Catalunya, de la nació lliure i democràtica que formem més de 7 milions de catalans, la bandera de tots, perquè hi estem tots representats. Jo estic orgullós de ser català. Sé que els catalans també ho estan. Per això demano a tots que, per sobre de qualsevol diferència ideològica, l'Onze de Setembre ho manifestin amb franquesa. I que facin algun gest que mostri el que guarden al seu cor. Jo m'hi avanço i dic a tots els catalans: «Feliç diada de la nació catalana! Feliç festa nacional»".

Queda clar que en el segon cas estem davant del discurs d'un nacionalista radical. En canvi, el primer és el discurs d'un no nacionalista que, possiblement, també és intel·lectual i tot. Són coses de la microcirurgia transplantar.

Per a tots aquells que demà no tinguin res a celebrar: Bona botifarrada!

Correllengua 2007 a Santa Margarida de Montbui

Avui s'inicia a Santa Margarida de Montbui el gros d'activitats del Correllengua d'enguany. El programa complet el podeu trobar a aquest enllaç.

La columna d'aquest any que passa per l'Anoia du el nom de l'escriptor Pere Quart. Podeu trobar més informació a la mateixa web de la CAL.

Hola món

printf("%s","Hola món!\n");