Un bon company i millor amic, en descobrir aquest blog, em va deixar anar comentaris que destil·laven una convençuda desafecció apriorística cap a l'ideari que en podria haver deduït en fer-li una ullada. No pretenc amb els meus escrits que se'n faci o pugui arribar a fer-se una lectura ambigua: jo aposto per la sobirania de Catalunya. Ras i curt. Ell va prometre'm respondre als diferents escrits. L'animo a que ho faci, sent tan dures les crítiques com li sigui possible. Prefereixo una bona rèplica, la qual em faci pensar, a un dogmatisme gola avall.
En diferents ocasions, moments de bar, cafè i cigarretes, hem parlat sobre diferents qüestions com la llengua, les seleccions, algunes pinzellades sobre l'espoliació fiscal i algunes menys sobre l'economia. He intentat ser clar, planer i didàctic en l'exposició, però no sé si sempre m'ha estat possible. L'objectiu és fer proselitisme, no me n'amagaré.
Tinc intenció de començar una sèrie d'articles que parlin de tots aquests temes (dels quals aquest és el primer, a mode d'introducció), que ajudin a conèixer, per una banda, el per què de la meva positura. No vull limitar-me a posar-nos una etiqueta: jo sóc independentista i tu ets unionista. Prefereixo argumentar i fer reflexionar. Els articles volen emular la ja famosa escena de Matrix de la píndola blava i vermella, cadascú triarà la seva. Així doncs començo.
L'any 1978, etapa encara d'importants canvis polítics i socials a la península, vaig nàixer a Catalunya en el sí d'una família castellana. El meu pare és andalús, de Jaén, i ma mare castellana-lleonesa, de Burgos. Amb això vull dir que ni els meus progenitors ni els ancestres anteriors no són pas catalans, per moltes generacions que miri endarrere. A casa tan sols havia viscut i parlat el castellà: amb els meus pares, ma germana, els meus avis i, per què no dir-ho, amb la ràdio i la televisió existent a l'època. No va ser fins a l'escola, quan ja tenia cinc o sis anys, que vaig descobrir el català i aquest va començar a envoltar-me en el meu dia a dia. Àdhuc la cultura catalana tampoc la vaig assaborir massa en aquests anys tendres d'educació col·legida. Vaja, que podríem aventurar-nos a dir que vaig ser alletat en castellà, celebrant festes com la Nochevieja amb zambomba i pandereta i amb el ressopó d'un avi que havia lluitat al bàndol nacional i d'ideologia filodretana (no sé si d'obligació o de devoció, que en temps de guerra és difícil discernir-ho).
Amb el paràgraf anterior he tractat d'aclarir, a tots aquells que no em coneguin o que em coneguin poc, que per arrels i tradició no acabo d'encaixar en l'estereotip de l'independentista català acèrrim. Però la gent es fa gran, creix, llegeix, pensa, parla i veu. Avui en dia no m'identifico com a espanyol, tanmateix així ho indiqui el meu DNI. Aposto per la independència de Catalunya, a curt o mitjà termini, i per a justificar aquest plantejament ni tan sols haig d'apel·lar a la meva catalanitat o catalanisme.
La societat catalana d'avui, aquella que viu a Catalunya, és una societat heterogènia. Hi ha catalans de tota la vida, gent vinguda amb la immigració d'antuvi, de la postguerra o l'actual, fills i néts d'aquests immigrants. I és aquesta gent la que ha de poder decidir el seu futur en base a uns arguments que siguin igualment vàlids, independentment del seu origen o modus vivendis.
Ja per acabar el post us deixo el fragment del diàleg de la pel·lícula que ha inspirat el títol:
Si prens la pastilla blava, fi de la història. Despertaràs al teu llit i creuràs el que vulguis creure't.
Si prens la vermella, et quedes al País de les Meravelles i jo t'ensenyaré fins a on arriba el cau de conills.
Recorda: l'única cosa que t'ofereixo és la veritat, res més...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada