Aquest estiu he estat de vacances a
Escòcia (o Alba, com s'anomena en
gaèlic). Un dels principals motius que m'ha portat a fer aquest viatge ha estat el poder fer turisme amb cert fons polític i sociològic: volia conèixer de primera mà, i contrastar, tot allò que havia llegit i sentit sobre el país; nogensmenys he fet de turista típic i clàssic, que s'ha embadalit amb els castells, el paisatge, el whisky i les
kilt (i que s'ha barallat amb el cotxe llogat amb el volant a la dreta).
Una de les primeres referències a nivell social i polític que tenia d'Escòcia provenia de la lectura del llibre
El mirall escocès de
Xavier Solano i Bello, politòleg i assessor d'un partit escocès (ja hi arribarem) i que actualment dirigeix la
delegació de la Generalitat al Regne Unit. El llibre pretén il·lustrar sobre les semblances i diferències existents entre Escòcia i Catalunya. Tot seguit en faré un breu repàs i alguna que altra reflexió.
Per iniciar a aquells que ho desconeixen, Escòcia es va unir a Anglaterra el 1707, fruit d'una decisió parlamentària no mancada d'una certa suspicàcia. Va ser el 1998, tres cents anys després, en un procés anomenat
Devolution que va recuperar el seu parlament, arran d'un referèndum on els escocesos que van apostar majoritàriament pel sí. Fruit d'aquest fet, el parlament d'Escòcia compta amb tot un seguit de competències exclusives (res de competències compartides i tribunals constitucionals de dubtosa imparcialitat) i està mancades d'altres que són exclusives de
Westminster com economia, impostos, immigració, radiodifusió, defensa i exteriors.
Així doncs podem veure que les competències de les que gosa actualment Escòcia estan, com a mínim ben delimitades. Aquí anem fent la viu-viu, esgarrapant alguna mínima competència quan podem, però sense cap garantia que no siguin trepitjades des de Madrid (veure casos de la tercera hora o la llei de dependència). Sí que he trobat a faltar certes estructures pròpies i necessàries als estats (o de les nacions sense estat), com seria el cos de policia propi; d'altra banda sí que compten amb d'altres, com els bancs (veure
Bank of Scotland o
RBS) , que aquí van tenir un
dissortat final en la seva aventura.
Després de veure el país, discutir de l'existència de la nació escocesa seria estèril i d'una miopia patològica. Escòcia té, de manera equiparable a Catalunya, una història, una cultura i una llengua pròpies. Els símbols nacionals són arreu, en especial la bandera (com la que es veu a la fotografia del castell d'Urquhart) i la presència de la
Union Jack pràcticament es limita a edificis militars o pertanyents a la corona britànica (hi trobeu cap diferència?).
Seguint amb els símbols, les matrícules poden portar, tenint en compte la decisió dels ciutadans, el distintiu escocès, que aquí sembla que és
complicadíssim d'aconseguir. També podem trobar nombrosos monuments i memorials als seus herois nacionals com l'omnipresent
William Wallace, el poeta
Robert Burns o
Rob Roy.
Pel que fa als productes de consum, la diferència amb Catalunya és quasi antagònica. Evidentment cap
destil·leria etiquetarà com a whisky anglès o britànic ! Tal com ha de ser, ja que el seu whisky és escocès; per què el nostre cava no pot ser català?. Així mateix, ja sigui a botigues tradicionals o als supermercats, els productes de la terra gaudeixen d'un identificatiu d'origen que els fa més senzills de reconèixer, que determinen clarament que són "
Product of Scotland".
En qüestions ja estrictament polítiques, a banda de la quasi preceptiva visita al Parlament i a la seu del
SNP, no vaig tenir l'oportunitat de fer gaires indagacions més. Encara tinc pendent revisar fulletons amb informació que vaig agafar; així doncs, deixo aquest apartat per completar.
Com a punt final voldria fer un comentari sobre el que podríem anomenar el "el petit mirall independentista": entrant a la pàgina web del
Scottish National Party podem veure que hi ha un munt d'apartats fent pedagogia sobre el seu objectiu indestriable que és la
independència, i espais per a la participació i el debat sobre aquest importantíssim
issue. Si visitem la pàgina d'
Esquerra Republicana de Catalunya, la paraula independència no apareix ni un sol cop a la portada (a data de l'escrit). És la
pluja fina de la que tant he sentit a parlar la que ens portarà cap a la independència? No s'hauria d'elaborar cap full de ruta, encara que sigui un mer esborrany? Potser que ens comencem a posar les piles tots plegats...
L'expresident Jordi Pujol ha tornat a publicar, com tot sovint té costum de fer, un dels seus articles a l'espai que el centre d'estudis que porta el seu nom li proporciona.
Amb la promesa de l'Espanya plural, els catalans encetàrem un procés de reformulació que conduí a la redacció i aprovació, per part del Parlament de Catalunya (recordem, 120 vots a favor i 15 en contra) d'un nou Estatut de Catalunya. Tot i que després passés per nombroses retallades i ribotades (o "cepilladas" segons l'Alfonso Guerra) al Congrés dels Diputats (la nació, per exemple, tan sols aparegué al seu preàmbul, fet que li treu tota la seva força jurídica) va ser aprovat en referèndum per 1.899.897 vots a favor i 533.742 en contra, dels 5.310.103 catalans que vam ser cridats a les urnes.
El que passi a Madrid a partir d'ara ja es veurà. Prefereixo i preferia que el PSOE torni a governar, no per la por al PP, sinó perquè durant aquests anys no pugui germinar l'esperança que amb un govern socialista les coses aniran millor. No dubto que els dos partits, PP i PSOE, intentaran mantenir el seu negoci, fins i tot amb possibles aliances entre ells, per anorrear als "nacionalistes de l'extraradi". Good night, and good luck Espanya!
