Quant val el teu vot?

Aquells que afirmen que encara estem en precampanya electoral quasi que s'equivoquen. PSOE i PP van anunciant, a bombo i plateret, tot un seguit de mesures econòmiques amb un únic objectiu: atreure l'electoral, vot a vot. Mesures televisives, de grans titulars i d'escassa practicitat i seny, amb l'objectiu d'esgarrapar vots, al preu que sigui.

Avui dia ningú o quasi ningú llegeix els programes electorals de les diferents opcions polítiques. Fer-ho sembla tasca d'eixelebrats badocs sense feina. És molt més senzill creure en l'idea preconcebuda que popularment es té de cada partit (progressistes, conservadors, lliberals, esquerranosos, ... ) que haver-se d'estudiar les seves propostes, tot i que moltes vegades errem. I si això no es suficient, segur que els mitjans informatius ens ajuden a decidir-nos per alguna opció, encara que sigui amb allò tan banal de "el candidat tal ha guanyat el debat televisiu".

Els grans partits polítics espanyols, ambdós, en aquests comicis fan gala de situar-se el centre polític, tant com puguin, com si això fos un gran avantatge. El PP ha abandonat el seu to crispat, omnipresent en aquest legislatura, i ara parla d'abaixar els tipus impositius de l'IRPF, fins a eliminar-lo en aquells contribuents amb rendes inferiors a 16.000 euros l'any, apostant així per les polítiques socials. Per contra, el PSOE, a través del seu candidat Zapatero, ens promet un xec de 400€ per al juny, sigui quina sigui la nostra renda, una mesura que hom hauria d'observar, amb ulls realment objectius, com una mesura gens progressista i donant pas a altres mesures amb el mateix caire.

Què els passa, doncs, als grans partits espanyols? Doncs res de res. Aquesta tendència de situar-se al centre, apropant-se un a l'altre tant com es pugui, es coneix amb el nom de quadratura política, i consisteix en assemblar-se tan com es pugui a l'oponent, amb la intenció de prendre'ls vots. Els politòlegs anomenen a aquest fenomen amb l'expressió saxona de catch all party, que es podria traduir com "intentar arreplegar-ho tot".

Com a conclusió, advertir que de res servirà el superhàbit de l'estat espanyol d'aquests darrers anys. Aquests diners ni s'invertiran en mesures socials (com l'escanyolida llei de la dependència, amb escasses compensacions econòmiques) ni en mesures més lliberals (com millora de les infraestructures), sinó que es malbarataran simplement en comprar els nostres vots al març. Ha arribat el moment: qui en dona més?!

Prenent consciències

Ara que tots els partits polítics comencen a prendre posicions i elaboren els seus fronts de cara a la capanya de la propera comtessa electoral, que ens durà novament a les urnes el març, es comencen a succeir declaracions per part dels diferents candidats que permeten albirar una curtesa de visió política realment galdosa.

Com ja vaig referir-me a un apunt anterior, els dos principals partits polítics de l'Estat espanyol conceben un únic rival a batre i miren d'esgarrapar vots, l'un de l'altre, amb un argument, entre d'altres, sempre freqüent i comú: Catalunya. El més trist de tot és que les propostes d'uns són aprofitades pels altres de manera indirecta. Veiem-ho.

El PP, com molts ja n'estareu assabentats, ha nomenat com a número dos per Madrid a un dels personatges més sinistres del 2007 per a Catalunya, aquell que no va permetre una OPA catalana amb un argument lapidari: "No seré nunca empleado de La Caixa". Si unim a això les declaracions de Rajoy, en que manifesta que garantirà per llei l'educació en castellà a tot l'estat espanyol, o el vídeo del PPC veiem que a Catalunya no en traurà gaires vots aquest partit. Potser sí que recupera aquells que havien votat a Ciutadans, però perdran aquells que estan en una línia més centrista i moderada com la de Piqué. Ara bé, a la resta del territori espanyol, l'anticatalanitat es ven molt bé, tant o més que un bon programa electoral amb grans propostes en matèries com l'econòmica o la social.

Val a dir que el PSOE tampoc es queda curt tampoc en aquesta matèria. El senyor Bono, el qual vam sentir dir que això de les nacions (referint-se a la catalana, òbviament) són falòrnies, es perfila com a futur president del Congrés, en cas de victòria socialista, i la senyora Álvarez, la abans partía que doblá (i que també exhuma una gran simpatia pel nostre país) sona com a bona opció per a repetir com a capmare del Ministerio de Fomento. Ja veieu, idèntic plantejament a una banda i a l'altra.

I al nostre país, els partits d'obediència no espanyola què hi diuen a tot això? Doncs aquí ERC, CIU i ICV etziben alguna que altra cossa al govern de ZP (que si l'estatut retallat, que si la manca d'inversions en infraestructures, que si els papers a Salamanca no tornen, ...) però segueixent clamant al cel, amb els seus particulars vade retro, contra l'extremisme en les posicions que està prenent el PP. Sembla que no se n'adonin que amb aquesta praxi li fan el joc al PSC, que després de ser aquest partit el co-responsable de tots els mals que hem patit a Catalunya el passat any, possiblement tornarà a sortir victoriós com si aquí no hagués passat res, enlloc de fer-li pagar a les urnes la seva mala gestió i qui dia passa, any empeny.

No sé què més necessita la gent per adonar-se que Espanya, a banda de ser un mal negoci, ens utilitza per a fer campanya a la resta de províncies de règim comú (que és el que malauradament som) que l'integren, en la nostra contra, per tal d'esgarrapar vots fins que les enquestes estiguin del tot clares. Què fàcil devien ser les coses quan se'ns titllava de rojos y separatistas per prendre consciència de la situació! És el resultat de viure a la inòpia...

Nulla dies sine linea II

CERTAMENT, NO ÉS QUE LA REALITAT FÀCTICA canviï pel fet que li posem un nom o un altre o que emprem una metàfora o altra per designar-los, però sí que en canvia el significat, la percepció subjectiva i, en definitiva, la manera de relacionar-nos-hi. Un dels casos que més bé mostren com la denominació de la realitat conforma una relació determinada de poder és que a la redistribució impositiva se n'hagi dit "solidaritat" entre territoris. És d'una evidència total que allò que es paga de manera coactiva no pot ser considerat com una forma de solidaritat. Però que els mateixos a qui es coacciona a pagar acceptin la retòrica de la solidaritat per referir-se al seu espoli fiscal, és tot un èxit de l'Estat que així dissimula la ràtzia que practica anualment sobre el nostre territori amb tota puntualitat i impunitat.

Avui 18/01/2008 - Diàleg - Llops amb pell de xai
Salvador Cardús i Ros

Nulla dies sine linea

"L'absència de la política -en condicions de desigualtat- comporta l'avantatge dels grups que ocupen les posicions més favorables."

Ciència política
Josep Maria Vallès Casadevall
Universitat Oberta de Catalunya, 2000
Mòdul 1, pàgina 13