Ara que tots els partits polítics comencen a prendre posicions i elaboren els seus fronts de cara a la capanya de la propera comtessa electoral, que ens durà novament a les urnes el març, es comencen a succeir declaracions per part dels diferents candidats que permeten albirar una curtesa de visió política realment galdosa.
Com ja vaig referir-me a un apunt anterior, els dos principals partits polítics de l'Estat espanyol conceben un únic rival a batre i miren d'esgarrapar vots, l'un de l'altre, amb un argument, entre d'altres, sempre freqüent i comú: Catalunya. El més trist de tot és que les propostes d'uns són aprofitades pels altres de manera indirecta. Veiem-ho.
El PP, com molts ja n'estareu assabentats, ha nomenat com a número dos per Madrid a un dels personatges més sinistres del 2007 per a Catalunya, aquell que no va permetre una OPA catalana amb un argument lapidari: "No seré nunca empleado de La Caixa". Si unim a això les declaracions de Rajoy, en que manifesta que garantirà per llei l'educació en castellà a tot l'estat espanyol, o el vídeo del PPC veiem que a Catalunya no en traurà gaires vots aquest partit. Potser sí que recupera aquells que havien votat a Ciutadans, però perdran aquells que estan en una línia més centrista i moderada com la de Piqué. Ara bé, a la resta del territori espanyol, l'anticatalanitat es ven molt bé, tant o més que un bon programa electoral amb grans propostes en matèries com l'econòmica o la social.
Val a dir que el PSOE tampoc es queda curt tampoc en aquesta matèria. El senyor Bono, el qual vam sentir dir que això de les nacions (referint-se a la catalana, òbviament) són falòrnies, es perfila com a futur president del Congrés, en cas de victòria socialista, i la senyora Álvarez, la abans partía que doblá (i que també exhuma una gran simpatia pel nostre país) sona com a bona opció per a repetir com a capmare del Ministerio de Fomento. Ja veieu, idèntic plantejament a una banda i a l'altra.
I al nostre país, els partits d'obediència no espanyola què hi diuen a tot això? Doncs aquí ERC, CIU i ICV etziben alguna que altra cossa al govern de ZP (que si l'estatut retallat, que si la manca d'inversions en infraestructures, que si els papers a Salamanca no tornen, ...) però segueixent clamant al cel, amb els seus particulars vade retro, contra l'extremisme en les posicions que està prenent el PP. Sembla que no se n'adonin que amb aquesta praxi li fan el joc al PSC, que després de ser aquest partit el co-responsable de tots els mals que hem patit a Catalunya el passat any, possiblement tornarà a sortir victoriós com si aquí no hagués passat res, enlloc de fer-li pagar a les urnes la seva mala gestió i qui dia passa, any empeny.
No sé què més necessita la gent per adonar-se que Espanya, a banda de ser un mal negoci, ens utilitza per a fer campanya a la resta de províncies de règim comú (que és el que malauradament som) que l'integren, en la nostra contra, per tal d'esgarrapar vots fins que les enquestes estiguin del tot clares. Què fàcil devien ser les coses quan se'ns titllava de rojos y separatistas per prendre consciència de la situació! És el resultat de viure a la inòpia...
Com ja vaig referir-me a un apunt anterior, els dos principals partits polítics de l'Estat espanyol conceben un únic rival a batre i miren d'esgarrapar vots, l'un de l'altre, amb un argument, entre d'altres, sempre freqüent i comú: Catalunya. El més trist de tot és que les propostes d'uns són aprofitades pels altres de manera indirecta. Veiem-ho.
El PP, com molts ja n'estareu assabentats, ha nomenat com a número dos per Madrid a un dels personatges més sinistres del 2007 per a Catalunya, aquell que no va permetre una OPA catalana amb un argument lapidari: "No seré nunca empleado de La Caixa". Si unim a això les declaracions de Rajoy, en que manifesta que garantirà per llei l'educació en castellà a tot l'estat espanyol, o el vídeo del PPC veiem que a Catalunya no en traurà gaires vots aquest partit. Potser sí que recupera aquells que havien votat a Ciutadans, però perdran aquells que estan en una línia més centrista i moderada com la de Piqué. Ara bé, a la resta del territori espanyol, l'anticatalanitat es ven molt bé, tant o més que un bon programa electoral amb grans propostes en matèries com l'econòmica o la social.
Val a dir que el PSOE tampoc es queda curt tampoc en aquesta matèria. El senyor Bono, el qual vam sentir dir que això de les nacions (referint-se a la catalana, òbviament) són falòrnies, es perfila com a futur president del Congrés, en cas de victòria socialista, i la senyora Álvarez, la abans partía que doblá (i que també exhuma una gran simpatia pel nostre país) sona com a bona opció per a repetir com a capmare del Ministerio de Fomento. Ja veieu, idèntic plantejament a una banda i a l'altra.
I al nostre país, els partits d'obediència no espanyola què hi diuen a tot això? Doncs aquí ERC, CIU i ICV etziben alguna que altra cossa al govern de ZP (que si l'estatut retallat, que si la manca d'inversions en infraestructures, que si els papers a Salamanca no tornen, ...) però segueixent clamant al cel, amb els seus particulars vade retro, contra l'extremisme en les posicions que està prenent el PP. Sembla que no se n'adonin que amb aquesta praxi li fan el joc al PSC, que després de ser aquest partit el co-responsable de tots els mals que hem patit a Catalunya el passat any, possiblement tornarà a sortir victoriós com si aquí no hagués passat res, enlloc de fer-li pagar a les urnes la seva mala gestió i qui dia passa, any empeny.
No sé què més necessita la gent per adonar-se que Espanya, a banda de ser un mal negoci, ens utilitza per a fer campanya a la resta de províncies de règim comú (que és el que malauradament som) que l'integren, en la nostra contra, per tal d'esgarrapar vots fins que les enquestes estiguin del tot clares. Què fàcil devien ser les coses quan se'ns titllava de rojos y separatistas per prendre consciència de la situació! És el resultat de viure a la inòpia...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada