Ja fa temps que no escric al blog i no tan sols no he fet per deixadesa, sinó amb plena consciència de no escriure cap article en campanya electoral. La darrera entrada parlant sobre aquest tema, deixant de banda l'entrada sobre l'agressió feixista, és del vint-i-nou de gener. Considero que la política, quant s'està immers en la voràgine de les campanyes, es degrada fins al punt de convertir-se en un circ. La política vertadera és la del dia a dia, cada reunió i, fins i tot, cada dinar o cafè amb tertúlia.
A quaranta-vuit hores de saber-se els resultats de les passades eleccions em poso en marxa per comentar alguna de les seves conseqüències, efectes i successos.
Començaré amb una denúncia: el poc ressò que se'n van fer els mitjans catalans de la decisió de les juntes electorals de prohibir arbitràriament (només a Barcelona i Tarragona), amb una interpretació molt forçada i partidista de la llei electoral, l'acte de recollida de signatures a favor del dret de decidir de la PDD i SiP. Ja va succeir el passat u de desembre, amb la manifestació a Barcelona, on, per exemple, TV3 li va donar un cobertura minsa i sesgada. I després perquè alguns parlin de crosta nacionalista...
En segon lloc els resultats. PSOE va tornar a sortir victoriós, gràcies, en aquest cas, a l'ajuda dels votants del PSC. Amb una campanya maniqueísta i de la por han aconseguit una bipolarització que ha donat els seus fruits en forma dels millors resultats obtinguts mai a Catalunya i que espero que els facin valer a Madrid, ja sigui amb grup parlamentari propi, exigint algunes de les propostes de campanya del mateix PSC (publicació de les balances fiscals o millora del finançament) i/o tenint ministres diligents i catalanistes (tota una utopia, als precedents em remeto).
D'altra banda cal destacar i acceptar la davallada de la resta de formacions catalanes, CiU inclosa. Espero que obrin processos de debat i renovació interns. A can ICV han de plantejar-se si segueixen creient en un federalisme utòpic, quan el mateix Zapatero dona per tancada aquesta qüestió (o heu tornat a sentir aquests dies allò de l'Espanya plural?). Ja no són la crossa del govern de Madrid, perdent el grup parlamentari i abocant a la desaparició del seu soci IU. El federalisme comença a sonar a tronat i impossible. Fem-hi un pensament i sortim de l'armari.
CiU ha de repensar-se la federació, la seva Casa Gran, on alguns dels que hi ha dins en aquest moment no deixen entrar a d'altres. En Duran i Lleida pot vanagloriar-se tot el que vulgui per haver aconseguit un escó més, però ha perdut novament votants. Amb aquesta dada a la mà, o canvien alguns pilars i potes o la seva particular travessa pel desert pot ser eterna. Ja hi ha qui aporta algunes solucions i propostes.
I per últim ERC. La seva clatellada ha estat molt i molt important. Era evident que mantenir els escons del 2004 era impossible (les circumstàncies d'aquell moment eren excepcionals i possiblement no es tornaran a repetir), però perdre tants votants han d'abocar la formació a una renovació severa, de càrrecs i d'estrategia. Per sort ha estat dels pocs partits polítics que he vist, a la meva vida, acceptar una derrota quan aquesta succeeix. I l'endemà ja ha mogut posicions (en Joan Puigcercós ha deixat la Conselleria per dedicar-se al partit i s'avança el Congrés de l'octubre al juny), que han de portar a important canvis i a una segura renovació. Uns, altres i els de més enllà han d'encetar un debat serè i evitar de totes totes les lluites fratricides que ja havien tingut lloc a la formació.
El que passi a Madrid a partir d'ara ja es veurà. Prefereixo i preferia que el PSOE torni a governar, no per la por al PP, sinó perquè durant aquests anys no pugui germinar l'esperança que amb un govern socialista les coses aniran millor. No dubto que els dos partits, PP i PSOE, intentaran mantenir el seu negoci, fins i tot amb possibles aliances entre ells, per anorrear als "nacionalistes de l'extraradi". Good night, and good luck Espanya!