Aquells que afirmen que encara estem en precampanya electoral quasi que s'equivoquen. PSOE i PP van anunciant, a bombo i plateret, tot un seguit de mesures econòmiques amb un únic objectiu: atreure l'electoral, vot a vot. Mesures televisives, de grans titulars i d'escassa practicitat i seny, amb l'objectiu d'esgarrapar vots, al preu que sigui.
Avui dia ningú o quasi ningú llegeix els programes electorals de les diferents opcions polítiques. Fer-ho sembla tasca d'eixelebrats badocs sense feina. És molt més senzill creure en l'idea preconcebuda que popularment es té de cada partit (progressistes, conservadors, lliberals, esquerranosos, ... ) que haver-se d'estudiar les seves propostes, tot i que moltes vegades errem. I si això no es suficient, segur que els mitjans informatius ens ajuden a decidir-nos per alguna opció, encara que sigui amb allò tan banal de "el candidat tal ha guanyat el debat televisiu".
Els grans partits polítics espanyols, ambdós, en aquests comicis fan gala de situar-se el centre polític, tant com puguin, com si això fos un gran avantatge. El PP ha abandonat el seu to crispat, omnipresent en aquest legislatura, i ara parla d'abaixar els tipus impositius de l'IRPF, fins a eliminar-lo en aquells contribuents amb rendes inferiors a 16.000 euros l'any, apostant així per les polítiques socials. Per contra, el PSOE, a través del seu candidat Zapatero, ens promet un xec de 400€ per al juny, sigui quina sigui la nostra renda, una mesura que hom hauria d'observar, amb ulls realment objectius, com una mesura gens progressista i donant pas a altres mesures amb el mateix caire.
Què els passa, doncs, als grans partits espanyols? Doncs res de res. Aquesta tendència de situar-se al centre, apropant-se un a l'altre tant com es pugui, es coneix amb el nom de quadratura política, i consisteix en assemblar-se tan com es pugui a l'oponent, amb la intenció de prendre'ls vots. Els politòlegs anomenen a aquest fenomen amb l'expressió saxona de catch all party, que es podria traduir com "intentar arreplegar-ho tot".
Com a conclusió, advertir que de res servirà el superhàbit de l'estat espanyol d'aquests darrers anys. Aquests diners ni s'invertiran en mesures socials (com l'escanyolida llei de la dependència, amb escasses compensacions econòmiques) ni en mesures més lliberals (com millora de les infraestructures), sinó que es malbarataran simplement en comprar els nostres vots al març. Ha arribat el moment: qui en dona més?!
Avui dia ningú o quasi ningú llegeix els programes electorals de les diferents opcions polítiques. Fer-ho sembla tasca d'eixelebrats badocs sense feina. És molt més senzill creure en l'idea preconcebuda que popularment es té de cada partit (progressistes, conservadors, lliberals, esquerranosos, ... ) que haver-se d'estudiar les seves propostes, tot i que moltes vegades errem. I si això no es suficient, segur que els mitjans informatius ens ajuden a decidir-nos per alguna opció, encara que sigui amb allò tan banal de "el candidat tal ha guanyat el debat televisiu".
Els grans partits polítics espanyols, ambdós, en aquests comicis fan gala de situar-se el centre polític, tant com puguin, com si això fos un gran avantatge. El PP ha abandonat el seu to crispat, omnipresent en aquest legislatura, i ara parla d'abaixar els tipus impositius de l'IRPF, fins a eliminar-lo en aquells contribuents amb rendes inferiors a 16.000 euros l'any, apostant així per les polítiques socials. Per contra, el PSOE, a través del seu candidat Zapatero, ens promet un xec de 400€ per al juny, sigui quina sigui la nostra renda, una mesura que hom hauria d'observar, amb ulls realment objectius, com una mesura gens progressista i donant pas a altres mesures amb el mateix caire.
Què els passa, doncs, als grans partits espanyols? Doncs res de res. Aquesta tendència de situar-se al centre, apropant-se un a l'altre tant com es pugui, es coneix amb el nom de quadratura política, i consisteix en assemblar-se tan com es pugui a l'oponent, amb la intenció de prendre'ls vots. Els politòlegs anomenen a aquest fenomen amb l'expressió saxona de catch all party, que es podria traduir com "intentar arreplegar-ho tot".
Com a conclusió, advertir que de res servirà el superhàbit de l'estat espanyol d'aquests darrers anys. Aquests diners ni s'invertiran en mesures socials (com l'escanyolida llei de la dependència, amb escasses compensacions econòmiques) ni en mesures més lliberals (com millora de les infraestructures), sinó que es malbarataran simplement en comprar els nostres vots al març. Ha arribat el moment: qui en dona més?!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada